LA REFERENT COVID A LES ESCOLES

El setembre de 2021 començava l’any escolar més anòmal de tots: després de l’arribada de la Covid-19 i de mesos de classes online, els infants i adolescents per fi tornaven a l’escola de manera presencial. Aquest retorn, però, no es preveia gens fàcil. Com s’ho farien les direccions per aplicar tots els protocols i circuits que fins aleshores els eren desconeguts? Què s’hauria de fer si es detectava un positiu en alguna classe? De sobte conceptes com “grup bombolla” o “contacte estret” agafaven protagonisme, sense tenir massa clar com fer-los compatibles amb la vida escolar de sempre. Per tal de garantir una tornada segura a les escoles era imprescindible que Educació i Salut, dos àmbits vitals en la gestió de la pandèmia, fessin pinya i treballessin conjuntament. De fet, i gràcies al projecte Salut i Escola, ja existia un vincle entre tots dos que, arran de la pandèmia, havia passat a un segon pla.

Així doncs, la  gestió de la pandèmia va portar a la recerca de noves fórmules d’actuació, que es van traduir, entre d’altres, en la creació d’un rol que pretenia fer de nexe entre les escoles i els centres d’atenció primària, també amb un paper protagonista a l’hora de prevenir i gestionar els casos Covid-19, i a aquest agent se’l va anomenar Referent Covid Escoles (RECO). Un RECO, segons va establir Salut, no havia de ser, necessàriament, un professional sanitari, tot i que des del CAP Roger de Flor es va apostar des d’un inici perquè fos una infermera. A dia d’avui, amb el projecte acabat i després de rebre el feedback de les escoles, podem dir que aquesta decisió ens ha donat molt bons resultats.

La meva feina com a infermera i RECO durant aquest any i mig ha estat diversa i, sobretot, ha variat molt al llarg del temps, adaptant-se a la pandèmia i les nombroses modificacions dels protocols. Des de la recollida de mostres de PCR fins a la gestió dels brots, juntament amb Salut Pública, la prioritat sempre ha estat la d’acompanyar i donar suport tant a l’equip docent de les escoles com als alumnes i les famílies. El més important ha estat garantir que en moments d’incertesa i grans volums de feina – com la segona o la sisena onada -, cap d’ells se sentís sol o desemparat. La implicació per part de tots ha permès establir lligams, treballar amb altres professionals, com l’equip de pediatria o treball social, i participar en projectes molt interessants, com és el projecte Escoles Sentinella.

Aquest any i mig ha estat una muntanya russa d’emocions: des de la incertesa i la frustració fins a l’alegria i la satisfacció quan les coses han sortit bé. Ha estat un procés d’aprenentatge constant on he pogut veure de prop el dia a dia de les escoles, les vivències dels alumnes en relació a la pandèmia i les preocupacions i la gratitud dels docents. Tot això, però, ha estat possible en bona mesura al tarannà dels centres amb qui he tingut el plaer de col·laborar: centres educatius amb uns professionals que han treballat de manera incansable per adaptar-se als canvis i assegurar-se que els alumnes no es perdessin res. Docents que, malgrat no haver-ho fet abans, s’han convertit en experts en la matèria, gestors Covid de 10 que han fet el meu dia a dia mil cops més fàcil. Persones que sempre han estat disposades a ajudar, a millorar i a aprendre. Malgrat que no ho han tingut gens fàcil, sempre m’han donat caliu i suport, i aquest ha estat un dels aspectes més positius de la meva tasca com a RECO.

Ara que la intervenció de la RECO ha arribat a la seva fi – malgrat que la pandèmia contínua– voldria agrair no només a les escoles, sinó també als alumnes i les famílies, la seva actitud constant de col·laboració i la seva bona predisposició. Tots ells  han estat sempre al peu del canó i, amb tantes proves PCR i tants confinaments, aquesta actitud ha estat un suport importantíssim en la gestió de la pandèmia. Esperem que tot l’acompanyament i treball conjunt d’aquests mesos serveixi de base per continuar enfortint el vincle entre les escoles i els centres d’atenció primària, un vincle que, ara més que mai, s’ha demostrat  imprescindible.

Júlia Sebastià

Infermera

EAP Dreta Eixample – Roger de Flor

LA NOVA REALITAT COMUNITÀRIA

Sovint es parla de la gran adaptabilitat del sistema sanitari a la pandèmia actual i de com les persones també han desenvolupat capacitats per ajustar-se a aquesta nova realitat dins les seves llars. No obstant, cal fer esmena del canvi més subtil però poderós que ha experimentat la comunitat, tant a nivell veïnal, de portes enfora així com dels serveis i entitats que formen part d’aquest teixit comunitari dels barris i treballen en coordinació constant per a cobrir les necessitats de la seva població.

La pandèmia ha suposat per als serveis i entitats que realitzem activitat assistencial i comunitària i, en particular per al Treball Social Sanitari, l’oportunitat de poder gestionar recursos socials abans fora del nostre abast i que ara són un clar exemple de la integració social i sanitària i un valor afegit en l’atenció a les persones que atenem.

Ara i en els darrers mesos de la pandèmia és igual de necessària una atenció des del model biopsicosocial a les persones afectades pel COVID-19, ja sigui monitoritzant la simptomatologia de la persona, acompanyant-la emocionalment i oferint la possibilitat de que pugui rebre medicació i/o àpats a través de la xarxa de suport, entre d’altres.

La intervenció integrada entre serveis i entitats ha posat a l’abast de la població nombrosos recursos per pal·liar problemàtiques resultants d’un escenari d’incertesa que, en prolongar-se, obligaven a l’aportació constant de noves solucions.

Així, en les primeres setmanes de març es van activar moltes xarxes veïnals de suport en aquells aspectes no coberts encara pels serveis públics. Algunes d’elles preexistents, d’altres iniciades per joves que, en trobar-se a casa amb els seus projectes aturats sentien que havien d’aportar el seu temps en benefici de la seva comunitat gran i infantil. Va haver una vinculació mútua des de salut tant per derivar casos com per assessorar-los en poder realitzar un suport de forma segura.

De la mateixa forma, es va iniciar un treball intensiu i d’estreta col·laboració entre Treball Social Sanitari del CAP, els Serveis Socials municipals, així com el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), amb objectiu de cobrir situacions d’urgència social detectades des de l’atenció primària de salut.

Des dels inicis de la pandèmia, continuen en actiu serveis habilitats per oferir una atenció social i sanitària a les persones i famílies afectades per COVID-19. Des de la vessant social, per tal d’optimitzar l’atenció a domicili de les persones afectades per COVID-19 i amb necessitat de quarantena, l’Ajuntament de Barcelona va activar el Programa de Suport a les Quarantenes, que facilita recursos a aquells pacients sense xarxa de suport efectiva per cobrir necessitats bàsiques pròpies i de les seves mascotes durant l’esmentat aïllament.

Tanmateix, des de la vessant de salut, el Consorci Sanitari de Barcelona va iniciar l’obertura dels Hotels Salut amb l’objectiu d’oferir un espai d’atenció a persones afectades per COVID-19 que no podien fer l’aïllament de forma correcta a la seva llar, a els que no en tenien i, per últim, a les persones que vivien en comunitat (residències, pisos tutelats…).

La limitació de l’assistència presencial no implica una manca d’acompanyament sinó el canvi en la manera de fer-ho. A través d’eines telemàtiques de comunicació s’ha pogut arribar als domicilis dels pacients afectats per cobrir necessitats més enllà de la salut física i social. En aquesta línia cal destacar el treball realitzat per CIPAIS, centre d’atenció psicològica vinculat al nostre territori i amb qui l’EAP manté un fort vincle de col·laboració en l’atenció comunitària. Els professionals del servei van posar a la disposició del nostre equip una línia d’atenció telefònica per tractar el malestar d’aquells pacients que estiguessin passant la malaltia o bé tinguessin un familiar hospitalitzat. Alhora, van estendre l’acompanyament terapèutic en el cas de les persones que havien perdut un familiar durant l’estat d’alarma, per tal d’ajudar en l’elaboració del dol.

La crisis sanitària i social que ens ha portat aquesta pandèmia ha tret a la llum la força de l’acció comunitària de barris, persones, entitats, associacions, serveis sanitaris… una força i un resultat del qual podem estar ben orgullosos com a societat. Des del treball social sanitari el que tenim clar és continuar endavant i no perdre la nostra visió, missió i valors davant l’atenció social a nivell individual i comunitària.

Olalla Montón Lozano
Lara Álvarez González
Unitat Treball Social Sanitari . CAP Roger de Flor
Comissió Comunitària

LA PERSPECTIVA COMUNITÀRIA D’UN CENTRE DE SALUT DURANT LA PANDÈMIA. DE LA TEORIA A LA PRÀCTICA


Amb l’arribada de la pandèmia els centres d’atenció primària han hagut de fer una transformació ràpida orientada a disminuir l’impacte de l’emergència sanitària. De manera que totes les activitats habituals se n’han vist ressentides.

Al cap de més de mig any la preocupació per l’atenció dels altres problemes de salut creix entre els professionals: malalties cròniques, detecció precoç de patologia neoplàsica, activitats preventives.

Les activitats no assistencials també s’han vist afectades, com les sessions clíniques, les reunions de grups de treball.

Per altra banda s’han portat a terme noves formes d’organització, algunes (diuen) que han vingut per quedar-se: la disminució de les visites al centre, la potenciació de la consulta virtual i telefònica, les ecografies pulmonars pel seguiment de pacients infectats.

En aquest context on han quedat les activitats d’atenció comunitària del centre?

Des de la revista Comunidad s’intenta reflexionar sobre la situació:
https://comunidadsemfyc.es/la-promocion-de-la-salud-en-la-epoca-de-la-covid-19/

Les ativitats habituals de la comissió de comunitària del centre també han quedat paralitzades. (tot i així s’ha aprofitat per enllestir el document de diagnòstic de salut de la comunitat).

La bona notícia: s’han fet moltes coses de comunitària orientades a la pandèmia!

S’ha de recalcar la importància dels lligams entre entitats i persones que s’havien produït abans (per exemple mentre s’elaborava el diagnòstic de salut comunitari del barri) i I també la capacitat d’autoorganització espontània, de manera que aprofitant les relacions i coneixements previs algunes de les activitats que s’han fet:

  • Voluntariat per la recepció i distribució de material necessari per a professionals i persones vulnerables) (residències, centres assistits)
  • Xarxes socials de suport a les persones confinades.
  • RADARS1. és una xarxa de prevenció i d’acció comunitària adreçada a detectar i prevenir situacions de risc de les persones grans, i a pal·liar els efectes negatius de la solitud no volguda, tot comptant amb la complicitat de l’entorn. És un projecte present a
    tots els districtes de la ciutat que ara ha tingut especial rellevància-
  • Xarxes de teixidors de mascaretes, de pantalles
  • Voluntaris del Grau en Medicina de UIC Barcelona col·laboren amb l’Eap Sardenya per
    informar a la població sobre el COVID-19

Segur que a partir d’ara apareixeran noves necessitats de salut i socials, fruit de la crisi econòmica secundària a la pandèmia, i caldrà està molt atents per proposar des de la
comunitat solucions imaginatives.

Albert Casasa i Plana

EAP Sardenya